LA ILÍADA. Cant XIX

   

 Tetis arriba a la vora d’Aquil·les a trenc d’alba i el troba encara plorant damunt el cadàver de l’amic. Li dona les armes, i al guerrer li brillen els ulls davant aquelles peces extraordinàries, obra d’un immortal. Confessa a Tetis que li fa por que les mosques desfigurin el cos de Pàtrocle. Tetis es compromet a protegir-ne el cos perquè encara estigui intacte en el moment del funeral; vessa damunt del cadàver unes gotes de nèctar i ambrosia perquè la carn resti ferma.

     Els aqueus celebren una assemblea. Aquil·les exhorta a deixar estar el passat, a dominar la ira dins el pit. Ara sortirà a combatre els troians. Agamèmnon sap que s’ha equivocat; diu que l’han encegat Zeus, el Destí i l’Erínia. Promet a Aquil·les tots els regals que li havia esmentat Odisseu, però Aquil·les ja no hi dona importància: ara cal pensar en la guerra. Malgrat tot, els companys van a buscar els regals d’Aquil·les i els posen al mig de l’assenblea. I Agamèmnon sacrifica un snglar, jura que no ha posat mai la mà damunt Briseida. Aquil·les afirma que Agamèmnon no l’hauria indignat tant si no fos voluntat de Zeus que morissin molt aqueus. Tant l’un com l’altre reconeixen l’acció dels déus i fan les paus.

     Porten els regals a la tenda d’Aquil·les . Briseida, quan hi arriba, veu Pàtrocle mort; se li tira al damunt sanglotant, i recorda que l’heroi abatut era qui ella més s’estimava. Aquil·les també plora el cos de l’amic, negant-se a menjar i a beure res. Per ordre de Zeus, Atena aboca unes gotes de nèctar d’ambrosia al pit del guerrer perquè tingui forces per lluitar.

   Després de posar-se les armes prodigioses d’Hefest, Aquil·les s’adreça als seus cavalls immortals, el Ros i el Clapat, i els demana que el tornin viu. El cavall Ros li parla: el salvarien de grat, però ja s’acosta el dia que morirà, en mans d’un home i d’un déu. Aquil·les, tot i saber que ha de morir, surt al camp de batalla entre els primers, celebrant la guerra amb un crit.

(Versió de Pau Sabaté)

LA ILÍADA. Cant XVIII

 

          Antíloc arriba a les naus d’Aquil·les; li explica que el seu company Pàtrocle ha caigut i que Hèctor se n’ha quedat les armes. L’heroi es desfigura la cara amb cendra, s’estira a la pols, s’arrenca els cabells. Antíloc li ha d’agafar les mans perquè no intenti tallar-se el coll. Tetis, la mare d’Aquil·les, en sent els gemecs, i ella mateixa es posa a sanglotar; s’adona que al seu fill li ha arribat l’hora de morir. La deessa va a veure’l, l’abraça, ploren tots dos junts. Ara l’únic desig d’Aquil·les serà matar Hèctor, fer-li pagar la mort de Pàtrocle, encara que ell hagi de morir just després. El desig de venjança, de mort, d’honor i de glòria se li barregen. Tetis li promet unes armes noves, forjades pel déu Hefest.

       Mentrestant, els troians encara lluiten per apoderar-se del cos de Pàtrocle. Aquil·les, protegit per l’escut d’Atena, es planta al fossat i fa un crit, i el retró de la seva veu desbanda els troians. Els aqueus aconsegueixen portar Pàtrocle a les naus en un baiard. Llavors Hera fa pondre el sol abans d’hora; les tropes descansen de la guerra.

         Els troians fan una assemblea. Polidamant aconsella de tornar a la ciutat i refugiar-se darrere les muralles, perquè ara tornarà a lluitar Aquil·les, que és molt més fort que ells. Hèctor s’hi oposa: es pensa que ja toca amb la punta dels dits la glòria de llençar els aqueus al mar. Demana que tothom es quedi al campament; demà ell mateix plantarà cara a Aquil·les.

          Tota la nit els aqueus ploren Pàtrocle. Aquil·les promet que no retrà honors fúnebres a l’amic fins que no hagi mort Hèctor; degollarà dotze nois troians davant la pira i farà que les captives de guerra troianes plorin al voltant del seu cadàver.

         Mentrestant, Tetis va a casa d’Hefest, el déu fargaire, que viu entre eines i autòmats, i li demana que forgi una armadura complerta per a Aquil·les, perquè la seva ara la porta Hèctor. Fent ús d’una tècnica que serà lloc comú de tots els poemes èpics posteriors, el poeta descriu un escut que conté tot un món; explica que el déu hi dibuixa el cel, el mar, la terra i totes les constel·lacions, i fins i tot dues ciutats senceres, una de feliç i una d’assetjada, i un camp que llauren, un sembrat reial, una vinya, un ramat de bous, una pastura d’ovelles i una plaça de dansa i, al voltant de tot, el riu Oceà. Tetis vola com un falcó per portar a Aquil·les aquesta armadura prodigiosa.

                                                                                                                                            (Versió de Pau Sabaté)