LA ILÍADA. Cant XV

     

       Empaitats pels dànaus, els troians tornen a travessar la fossa, ara en direcció a la ciutat. Zeus es desperta a l’Ida i veu com fugen, i distingeix el déu Posidó entre els grecs, i Hèctor estés a la plana. S’adona que Hera l’ha enganyat. La deessa es fa la innocent; Zeus li segueix el joc, però no oblida el seu pla: que els troians acorralin els aqueus i després Aquil·les entri en combat i mati Hèctor. De l’Ida estant, Zeus envia Iris a ordenar a Posidó que es retiri de la lluita, i tramet a Apol·lo al camp`de batalla perquè desbandi els aqueus.

      Hèctor està assegut, refent-se del cop de roc d’Aiant. Amb el coratge que l’infon Apol·lo, s’alça i comença a combatre, i els aqueus es troben de veure que no ha mort. Els sembla un prodigi diví. El gruix de la tropa aqueua es retira, només els més forts es mantenen ferms a primera línia. Hèctor lluita al capdavant de les tropes, acompanyat d’Apol·lo que avança amb el seu escut temible. Els aqueus fugen en desbandada.

      Els troians tornen a travessar la fossa, ara cap a les naus. Apol·lo ensorra el mur. Els grecs queden atrapats i supliquen als déus; els troians se’ls llancen a sobre com una gran onada. Pàtrocle, que és a la tenda d’Eurípil perquè l’acaba de guarir, s’adona que els troians han passat el mur i corre de dret a la tenda d’Auil·les amb la intenció d’esperonar-lo a fer la guerra. Els dos exèrcits estan igualats vora les naus. Hèctor s’enfronta als germans Aiant i Teucre, que noten la presència adversa d’algun déu; encoratje els troians a lluitar en defensa de la terra dels pares, i a morir si cal, eprquè és digne de morir defensant la terra. Finalment, els troians es fiquen per entre les naus. Nèstor crida als aqueus a pensar en els fills i en l’esposa, en les propietats i en els pares, i a lluitar per ells; Aiant els exhorta amb uns crits que arriben al cel. Hèctor mana als seus que calin foc als vaixells.

(Versió de Pau Sabaté)

LA ILÍADA. Cant XIV

        

        Nèstor, a la tenda amb Macàon, sent el clamor de la batalla. Surt i veu aqueus fugitius, el mur en ruïnes. Troba Diomedes, Odisseu i Agamèmmnon ferits, que tornen de les seves naus, dominats per la por. I si Hèctor realment cala foc a les naus avui mateix? El mur no ha servit de res, Zeus els vol la ruïna. Agamèmnon proposa que es preparin per salpar. Odisseu s’hi oposa; Diomedes, el més jove, els exhorta a anar a la batalla, ferits i tot, per esperonan els altres guerrers. El déu Posidó, prenent l’aspecte d’un vell, els hi acompanya; diu a Agamèmnon que aviat els troians fugiran i fa un crit monstruós que infon coratge als aqueus.

          De l’Olimp estant, Hera s’alegra de la intervenció de Posidó a favor dels grecs i pensa una estratagema per manenir Zeus apartat de la guerra: anar-lo a seduir al mont Ida i fer-l’hi adormir. S’una d’oli d’ambrosia, es fa trenes, es posa una túnica amb ornaments, un inturó de cent borles, arracades amb forma de móra. a l’illa de Lemnos, Hera convenç el déu Son perquè l’ajudi. Quan la veu, Zeus sent el desig de la primera vegada, li demana que es quedi amb ell a l’Ida i davant seu repassa, amb ben poca delicadesa, totes les dones que ha desitjat. Hera fa com si tingués por que els veiessin; per satisfer-la, Zeus escampa un núvol d’or al voltant de l’Ida. Per sota els neix l’herba, i un llit de flors, i a sobre els plou la rosada. I Zeus, per efecte del Son, queda profundament adormit.

          Aleshores Posidó esperona amb veu forta els dànaus. Diomedes, Odisseu i Agamèmnon, ferits i tot, fan formar els guerrers, i el déu va al acpdavant, amb una espasa que sembla un llampec. Els dos bàndols xoquen com dues forces de la natura. Aiant fereix Hèctor amb un roc; els aqueus ja s’hi volen tirar a sobre, però els troians més nobles l’envolten i el protegeixen i se l’acabent enduent, gemegant, a la ciutat.

            Els argius, en veure que Hèctor no hi és, encara escometen amb més força. El camp de batalla es torna a omplir de crits de supèrbia que els celebren. Els ultratges a l’enemic sembla que s’agreugen: Penèlos, rei dels beocis, clava una llança al’ull del troià Ilioneu, li talla el cap, i amb la llança l’aixeca i el mostra als enemics mentre els humilia amb paraules. Els troians estna atemorits; Posidó ha decantat la balnaça a favor dels aqueus.

 

(Versió de Pau Sabaté)