Domesticació del gos

El llop es va convertir en el millor amic de l'home en un complex procés de domesticació que es va iniciar a Europa, i no pas a l'Àsia, i que van portar a terme pobles nòmades dedicats a la caça i la recol·lecció en un període molt remot, fa entre 32.100 i 18.000 anys. Amb posterioritat, acompanyant els humans en els seus desplaçaments, els gossos es van expandir per la resta del món, incloent-hi Amèrica.

La interacció entre llops i humans es pot datar fa uns 10.000 anys. Les dues espècies compartien  trets importants com l’alta sociabilitat, el nomadisme global i el fet de caçar en grup utilitzant una ment tàctica. De fet, durant un període  anterior de gairebé un milió d’anys, homínids i llops havien conviscut en molts indrets i, del cert,  s’havien reconegut com a caçadors i carronyaires de primera divisió. Encuriosits, uns i altres, devien acabar fent els passos que els portessin a interactuar de manera mútuament beneficiosa.

Cal suposar que els primers llops que van establir contacte van ser aquells individus menys porucs, més sociables i cooperatius, o si més no amb una agressivitat reduïda. Potser fins i tot alguns tenine alguna característica que els feia més dèbils, menys aptes per a la cacera i marginats dins de la seva llopada. No és difícil entendre que als humans de la prehistòria els interessés un aliat així. Els cànids, amb els seus sentits finíssims, especialmente l’olfacte, ajudaven a trovar les preses més ràpidament i amb més freqüència. Aleshores podien encalçar l’anima i esgotar-lo per després mantenir-lo fixat mentre els caçadors arribaven i l’abatien. Un cop esquarterada la peça , podien ajudar a carregar la carn cap el campament, o fins i tot protegir la carcassa d’altres predadors i carronyaires, fet que permetria als humans acampar allà mateix i atipar-se de valent.

Com a conseqüència de l’èxit del treball en equip, tant els grups humans com els seus ajudants de quatre potes consumien menys calories en la tasca, i després feien una ingesta important de proteïna i greix, cosa que evidentment millorava la seva condició física i la seva taxa reproductiva. Tots els participants se’n beneficiaven i veien incrementada la seva possibilitat de supervivència.

Els primers llops que es van acostar als humans van trobar també que eren un aliat útil, capaç d’abatre grans mamífers que quedaven fora de les seves possibilitats. A més compartien una estructura familiar que els era totalment reconeixedora: un pare, una mare, els seus cadells, agrupats en grups de vint o trenta que treballaven plegats. La relació devia ser complexa i delicada: oferia beneficis evidents per a les dues parts, però també implicava riscos. Els humans devien eliminar sense miraments aquells llops que no acabaven de semblar prou amistosos, i els animals devien aprendre amb el temps a interpretar el llenguatge corporal dels homes per saber quan podia ser millor fugir que apropar-se.

Homo Erectus

L'erectus, que va aparèixer fa 1.8 milions d'anys és un vell conegut nostre, ja que les seves primeres restes van ser descobertes entre 1890 i 1894 a l’illa de Java. Aquesta espècie va tenir un èxit sense precedents, a banda de viure durant un període força llarg, ja que els darrers exemplars daten de fa 300.000 anys, va aconseguir en la seva llarga existència tot un seguit de fites que van revolucionar la posició de l'home a la Terra.

Comencem per una de les dues més importants, l'expansió: L'erectus és el primer "homo" que surt d'Àfrica i s'escampa per tota Euràsia, fins a Indonèsia. El fet que fa possible aquesta expansió és el canvi radical en el seu sistema de vida. Si amb l'habilis havia començat el consum de carn, tot i que limitat pel fet de ser un carronyaire, ara ens trobem davant d'un caçador que encara fuig dels gran felins però que alhora comença a ser temut i respectat per aquests mateixos animals. L'erectus és ja plenament un caçador-recol·lector que comença a independitzar-se de tots els lligams que limitaven l'expansió dels seus avantpassats australopitecs i habilis. Ja no depèn d'una manera tan exagerada dels canvis climàtics que posaven en perill la seva existència. Adaptat als terrenys àrids, comença a allunyar-se dels rius i llacs en les seves migracions rera la seva principal font d'alimentació, els animals. Aquests li proporcionen gairebé tot el que necessita. La carn per alimentar-se, ossos per fabricar armes i eines i pell per vestir-se.

L'altra gran aportació de l'erectus és el descobriment del foc, fet que es produeix fa més de 400.000 anys. També aquest descobriment revoluciona la seva manera de viure i els seus hàbits. Per primer cop l'home té llocs estables per viure, ara ho fa al voltant del foc que li permet, per una banda estar més calent i per l'altra allunyar els depredadors. Comença a poder "cuinar". La carn, que ja anteriorment preparava picant-la i tallant-la a bocinets, passa a ser encara més digerible, facilitant l'alimentació. El grup té ara llum més hores i per tant els processos de socialització i convivència és veuen afavorits. La socialització té també les seves conseqüències, es fa indispensable un llenguatge per comunicar-se. Llenguatge molt primitiu, l'erectus no pot dir frases llargues, ni mantenir una discussió però si és capaç d'emetre uns sons curts que ja fan possible la comunicació dins del grup (Quantes vegades funcionem només amb monosíl·labs i paraules?).

També els canvis físics són considerables. El crani arribarà a tenir en els fòssils més recents 1225 cc, cosa que el deixa gairebé al mateix nivell que l'home actual. Durant el període final de la seva existència comença a desenvolupar-se el front com a conseqüència d'un desenvolupament del lòbul frontal, per tant comencen també a aparèixer funcions pròpies d'un pensament complex i inexistents fins llavors, com ara el raonament, la predicció i la concentració.

Tenien un esquelet molt més robust que el de l'home actual, i eren uns grans caminadors, ja que la pelvis més estreta feia que estiguessin més adaptats a la marxa bípeda que nosaltres. Les seves eines eren molt més perfeccionades, diversificades i especialitzades: destrals de mà, ascles, ganivets, raspadors...