Homo Georgicus

 Les primeres migracions d’homínids van sortir d’Àfrica en un estadi evolutiu encara molt primitiu, i amb unes eines de pedra arcaiques. Forçats pel canvi en les condicions climàtiques, que va provocar una gran sequera, els homínids van començar a caminar a la recerca de terres més fecundes. Des de la Vall del Rift van marxar nord enllà, i pels volts de fa dos milions d’anys es devien establir al Caucas, entre les mars Negra i Càspia.

Una zona en aquell temps de clima temperat, amb vegetació densa i vida animal abundant, entre el pas feixuc dels grans mamuts, amb més de quatre metres d’alçada, i la visió esfereïdora dels ullals dels felins de dents de sabre, sense oblidar lña presència de rinoceronts, cèrvols , hienes i cavalls. Havien passat uns 100.000 anys, i els homínids havien recorregut més de set mil quilònetres. Aquells colons pioners van aprendre a incorporar novetats tècniques, com la selecció de minerals de gra fi per fabricar eines més eficients, i també van fer crèixer una incipient vida social: la descoberta d’un crani d’ancià sense dents demostra que la comunitat en va tenir cura, i que algú li va mastegar el menjar, tit i que ja no era un individu productiu que contribuís a la supervivència del grup.

Però un dels problemes d'aquestes migracions rau en saber com i per on van passar de l'Àfrica cap a Europa ia l'Àsia. Fins fa poc hi havia dues teories bàsiques: la primera estima que l'Estret de Gibraltar hauria estat pas obligat per passar a Europa, encara que va haver de ser molt complicat per les grans profunditats existents i les elevades corrents. La segona, i en l'actualitat més acceptada, considera el pas previ per Àsia i, d'aquí, a Europa. La realitat ens porta a pensar que les migracions des del continent africà cap a qualsevol altre, són més complexes del que es pensava.

Aquesta espècie, molt semblant a l’homo habilis, està en transició cap a l’homo erectus. Això vol dir que és un grup de població els membres de la qual poden creuar-se entre si i produir descedència fèrtil. Amb el pas del temps, i en adaptar-se a nous medis, experimenten cavis evolutius que eventualment poden culminar en l’parició d’una nova espècie.

Guerra de les Gàl·lies Llibre VII. ESDEVENIMENTS DE L’ANY 52 aC

A Roma mor Publi Clodi, l’agitador popular, el gener del 52 aC. Els Gals, aprofitant l’absència de Cèsar, comencen a preparar una nova revolta. Se’n fan capdavanters els carnuts, que es desplacen a Cènabum i maten els romans que hi ha a la ciutat.

En paral·lel l’arvern Vercingètorix comença a unir diverses nacions sota el seu comandament. Quan Cèsar veu aque a Roma les coses han millorat gràcies al valor de Pompeu, retorna  a la Gàl·lia Transalpina. Simultàniament el cadurc Lucteri dirigeix un atac contra Narbona que és defensada per Cèsar en persona. Després marxa cap el territori dels helvis i dels arverns, al centre de la Gàl·lia, aglutinant la cavalleria i les legions que estan passant l’hivern.

Vercingètorix decideix atacar Gorbònia, una fortalesa dels bois, aliats dels romans. Cèsar deixa els bagatges i dues legions a Agedíncum i va en auxili dels seus aliats. Assetja Velanodúnum, ciutat dels sènons i n’accepta la rendició al cap de trs dies. De seguida es dirigeix a Cènabum, ciutat on els carnuts han matat la població romana, la saqueja, la incendia i la dóna com a botí als soldats. Passa a la riba dreta de l’actual Loira i arriba al país dels biturigs. En assabentar-se’n Vercingètorix, deixa el setge de Gorgòbina i surt a l’encontre de Cèsar que està a punt d’atacar Noviodúnum. La ciutat se li rendeix. La cavalleria de Vercingètorix entaula combat amb la romana, i està a punt de vèncer-la però els aliats germànics decanten la victòria cap als romans. Aleshores Cèsar es dirigeix a Avàricum per atacar-la.

Vircingètorix canvia d’estratègia. Decideix privar els romans de qualsevol abastiment i fa cremar les collites i les ciutats que no estan ben fortificades per no donar-los cap possibilitat d’aprovisionament. Incendia més de vint ciutats dels biturigs però, en contra de la seva opinió, s’acorda defensar Avàricum. Cèsar en comença el setge, malgrat que l’escassetat de queviures ja incomoda l’exèrcit. En aquest punt hi ha una descripció de la manera com els gals construeixen els murs.

Després de diverses escomeses al voltant de la ciutat, els gals intenten fugir-ne d’amagat, deixant-hi les dones i els nens que ho impedeixen a crits. Finalment, en un atac sorpresa, els romans s’emparen de la ciutat i en maten tots els habitants. De quaranta mil persones només en queden vuit-centes, els primers a fugir al camp de Vercingètorix promet ampliar la revolta a altres nacions.

A les acaballes de l’hivern, els edus reclamen Cèsar perquè faci d’àrbitre en un afer intern, la solució del qual provoca que una part d’aquesta nació, fins ara absolutament fidel a Cèsar, es revolti contra els romans.

Cèsar envia Labiè al territori dels sènons i dels parisis amb quatre legions i part de la cavalleria. Ell, seguint el curs del riu alier, condueix les altres is legions i la resta de la cavalleria contra Gergòvia, al territori dels arverns. Vercingètorix, aleshores, trenca tots els ponts sobre el riu i el va seguint per la riba contrària. Cèsar, doncs, no pot entaular combat. Una nit planta el campament prop d’un dels ponts tallats i d’uns boscos on amga dues legions; al dia següent fa veure com si l’exèrcit co9ntinués la marxa; mentrestant, però, reconstrueix el pont, fa passar les dues legions i crida les altres tropes. Vercingètorix, tanmateix, segueix endavant.

En arribar a Gergòvia, els romans s’adonen que és impossible assaltar-la i instal·len dos campaments unint-los amb una trinxera. Amb una estratagema Cèsar aconsegueix que les tropes gal·les es concentrin en un punt lluny de la ciutat i les ataca. Tot seguit toca retirada, però molts soldats, ansioso de fer botí, continuen avançant fins la ciutat. Els enemics, en adonar-se’n, tornen a la ciutat per defensar-la. Els romans, que estan en inferioritat numèrica i en posició desfavorable, perden quaranta-sis centurions i set-cents soldats. Dies després, Cèsar abandona Gergòvia perquè els edus, els seus aliats des de l’inici de la guerra, també comencen a revoltar-se

Cèsar, que havia reunit a Noviodúnum tots els ostatges gals, els diners públics, cavalls i gran part dels equipatges, veu com els edus s’ho emporten tot i cremen la ciutat perquè ningú pugui aprofitar res. Aleshores el general es dirigeix al territori dels sènons, mentre Labiè, deioxant els bagatges a Agedíncum, es dirigeix a Lutècia, actualment París. Allí, mitjançant un estratagema, aconsegueix burlar les tropes de Camulogen, tot i que els gals cremen la ciutat.

Es coneix que Cèsar ha hagut de retirar-se de Gergòvia i que els edus finalment s’han revoltat. Fins i tot es fa córrer que el general fuig en retirada cap a la Gàl·lia Narbonense. Labiè, que es trobava entre els bel·lòvacs, les tropes de Camulogen i el cabalós Sèquana, entaula combat amb Camulogen i els parisis, els derrota i els mata; després torna a Agedíncum, Actualment Sens, on es reuneix amb Cèsar.

La colaició de pobles gals contra Roma és total, tret dels rems, que segueixen lleials a Cèsar, i dels trèvers, que tene prou feina a defensar-se dels germànics. Vercingètorix es confirma com a cabdill. Mentre aquest demana més cavalleria i ordena cremar les collites i les masies per evitar el profit dels romans, Cèsar demana als germànics que li enviïn cavalleria  i infanteria lleugera que pugui combatre entre els genets.

Vercingètorix entaula un combat eqüestre que acaba perdent, en el qual són capturats els cabdills edus més importants. Tot seguit es dirigeix cap a Alèsia, ciutat dels mandubis. Cèsar el persegueix, acampa davant la ciutat i decideix assetjar-la.

En una plana davant Alèsia s’entaula un altre combat eqüestre que els gals tornen a perdre. Aquella mateixa nit Vercingètorix envia la resta de cavalleria a cercar reforços, reclamant la presència de qualsevol home que pugui empunyar una arma. a continuació raciona el menjar dels assetjats.

Cèsar estableix una doble línia de fortificació per evitar que els assetjats fugin de la ciutat i per impedir que hi entrin tropes de reforç. Mentrestant els gals decideixen reunir part de les tropes de cada nació, aplegant dos-cents quaranta mil soldats d’infanteria i vuit mil de cavalleria, que es dirigeixen a Alèsia. mentre els assetjats fan una assemblea on es plantegen alguna acció de canibalisme per poder sobreviure, arriben els reforços externs. Animats per això, intenten trencar les fortificacions romanes des de dins alhora que les tropes d’auxili ho intenten des de fora. Hi ha combats de dia i de nit, però els gals no aconsegueixen trencar les línies romanes. En una darrera acció intenten fer-ho en un punt de la fortificació que consideren més dèbil: l’intent acaba en derrota. Vercigètorix s’ha de rendir. Cèsar es reserva els presoners edus i arverns per mirar de recobrar la lleialtat de les dues nacions. De la resta de presoners en dóna un a cada soldat com a botí. Efectivament, els edus i els arverns es rendeixen i Cèsar els trona els vint mil presoners. Les legions es disposen a passar l’hivern i Cèsar es refugia a Bibracte. A Roma es fa una cerimònia d’acció de gràcies que dura vuit dies.