L'aigua
de pluja està molt desigualment repartida en el temps: pot caure
des de finals d'octubre a març en forma de tempestes i aiguats
violents, freqüentment separats entre si per llargs periodes sense
precipitacions. Des de març a octubre, però, és la sequera la que
regna pràcticament sense excepció. Les pluges són també molt
variables quantitativament també d'un any a un altre i uns mals anys
seguits poden portar sequeres catastròfiques.
El
límit dels 250 mm anuals és particularment important. Quan el volum
de precipitacions sobrepassa aquest valor l'agricultura de secà o el
guaret és la solució natural, espontània. En canvi quan es cau per
dessota d'aquesta marca, l'agricultura ja depèn molt de l'atzar i es
va fent cada vegda més impossible, sense tècniques de regatge. Això
a Mesopotàmia és fonamental entedre-ho perquè la major part de la
conca que comprenen els dos rius es troba fora d'aquesta zona i no
estava destinada de manera natural a convertir-se en una regió
fonamentalment agrícola.
L'aigua
de pluja que cau damunt dels terrats de les cases és recollida en
gerres, a fi i efectes de poder-la utilitzar per a satisfer les
necessitats domèstiques. Però no és més que una ajuda que permet
no estar pendent del transport d'aigua, cosa que requeia sobre la
dona . La tècnica de les cisternes no es desenvolupa fins els
periodes més tardans.
El
paper principal la té aquella que corre per la superfície de la
terra, ja qu està concentrada en un lloc i és immediatament
accessible. Contribueix d'aquesta manera a la fixació dels grups
humans. Les fonts, el peu de les muntanyes o turons, que deixen anar
durant tot l'any l'aigua emmagatzemada als massissos muntanyosos, han
tingut des de sempre un gran poder d'atracció. Encara que aquesta
aigua desaparegui ràpidament de la superfície, per efecte de
l'evaporació i la filtració, permet la implantació de les persones
a l'inici del seu curs o font, i originen així els oasis.
L'aigua
dels dos grans rius és molt menys accessible. Són rius poderosos
però irregulars i amb freqüència perillosos. Les seves crescudes
són conseqüència de la fusió de les neus, que es produeix cap els
mesos d'abril i maig; afegint-se a les grans pluges poden arribar a
ser catstròfics. La quantitat d'aigua que això suposa per les valls
o a les planures ocasiona estralls als camps de blat en plena
maduració, o a les ciutats si no estan suficientment elevades per
escapar a la inundació. També a la planura aluvial hi ha l'efecte
afegit que els rius no tornen al seu antic camí i això siposa
l'allunyament dels eixos de comunicació, l'aïllament i al final, la
mort.
Aquesta
irregularita i aquesta inestabilitat coaracteritzen aquests dos rius;
les crescudes, massa violente si destructores i l'escassedat d'un
nivell de cabal mínim no podien afavorir la implantació de les
persones. Per això Mesopotàmia arriba en darrer lloc a la Revolució
Agrària.
Les
aigües subterrànies no van ser compreses massa en aquests moments.
Al Neolític es van començar a utilitzar pous . El
qanat és una estructura, utilitzada en zones àrides, que aprofita
l'aigua subterrània dels turons per irrigar la plana adjacent.
El paper d'aquestes aigües ha pogut tenir una certa importància com
a recurs complementari, però mai fonamental.
La
natura profunda del Pròxim Orient és la d'una gran aridesa. Per
això l'univers mesopotàmic està constantment pivotant sobre el
concepte del domini de l'aigua-
