Etruscs

El poble Etrusc és l'evolució dels pobles autòctons de la zona (la Toscana) i les influiències de migracions mediterrànies. Una sèrie de ciutats-estat, políticament independents i unides només per la mateixa religió. En els seus origens disposaven d'un règim monàrquic que acabaria donant pas a una oligarquia formada per príceps o caps de famílies de terratinents que se n'encarregaven d'explotar unes terres extraordinàriament fèrtils en blat, olivera i vinya, i igualment riques en tota mena de minerals (plata, coure, ferro, plom). El seu aprofitament els animà a iniciiar contactes comercials amb grecs, fenicis i cartaginesos.

Es llançaren a la mar amb unes barques que esdevingueren les més ràpides del moment, amb les quals de seguida adquiriren fama de pirates cruels i despietats. El temor que infundien impedí durant una llarga temporada la colonització dels sud d'Itàlia i Sicília pels grecs. Tanmateix els etruscs no practivaren la pirateria gaire més que els altres pobles de l'antiguitat. El més probable és que els grecs en veure amenaçada la seva hegemonia marítima, exageressin en els seus judicis.

El món etrisc otorgava una posició destacada a la dona : noestava sota la tutela del home i tenia dret a un nom compet , podia tenir esclaus i fer-se càrrec d'activitats productives. Però els homes continuaven en la cúspide i eren els únis titulars del poder polític i religiós. 

 

A partir del s VII aC els Etruscs establiren lligams amb un poble de pastors del centre d'Itàlia, els llatins. L'aportació etrusca fou determinant en la formació de la civilització romana. A través d'ells, Roma adoptà els avenços dls grecs, com la moneda, els números i l'alfabet. 

 

Un cop conquerida Etrúria, els seus habitants van aconseguir la ciutadania romana. La forta pressió demogràfica dels romans, però, acabaria per absorbir aquesta societat tirrena i la seva llengua. La desaparició dels seus vestigis intel·lectuals van fer que des de sempre se'ls habgi considerat un poble primitiu, inculte i rude, cosa que no es correspon amb la realitat. Simplement tnigué la desgràcia de ser arrassada per la seva avantatjada deixebla.

Pugna entre ciutats

Els regnes del país de Sumer, les ciutats-estat, estaven organitzats a l'entorn d'una gran capital, lsota la jurisdicció de la qual i llur influència estaven una munió de poblacions amb els corresponents camps de conreu, zones de pastura i canals de regatge. Les ciutat-estat Sumèries es concentraven al sud de Mesopotàmia, a in confluïen els rius Tigris i Èufrates. Es tractava d'una regió agrícola extraordinàriament productiva, més fins i tot que l'egipte de l'època. Algunes zones eren especialment cobejades per la fertilitat del seu sòl, i entre elles destacava la gran planura del Guedenna., la zona froterera entre Lagash i Umma, separada per uns setanta quilòmetres.

 

La lluita entre aquestes dues ciutats-estat pel control del Guedenna es remonta a temps molt llunyans. Aquesta mena d'enfrontaments i pugnes del sud de Mesopotàmia pel control de pastures, terres de conreu i canals, així com també pel control de les rutescomercials al llarg dels rius Tigris i Èufrates, marca l'evolució de la Mesopotàmia durant els cinc-cents anys del peíode anomenat proto-dinàstic o Dinàstic Antic (2.900-2.300 aC).

La rivalitat entre les principals ciutats en aquesta època es traduïa en freqüents enfrontaments armats que han deixat la impornta en diverses inscripcions i algunes peces excepcionals com arar l'Estel·la dels Voltors, o l'Estandart d'Uruk. Allà es dóna eternitat i glòria a la imatge dels exèrcits victoriosos i un humiliant destí a als vençuts en una època en què es generalitzà la utilització del bronze per a la fabricació d'armes.

De les ciutats estat als estats.

Els primers estats van néixer al Creixent Fèrtil. Aquesta va ser la zona on precisament van aparèixer les primeres ciutats. Una ciutat no tan sols es distingeix d'altres tipus de poblacions per la mida del seu nombre d'habitants. Els elements que realment determinen la seva naturalesa són estructures complexes que exerceixen una influència i un lideratge a tota la regió, més enllà de les seves muralles. Concretament n'hi ha tres que solen ser considerades com les més habituals: un centre de poder, on solia viure-hi el líder del cla o de la tribu i que amb el temps ho esdevé de la ciutat; un centre d'adoració, dedicat a les divinitats segos la tradició de cada zona, i un mercat o plaça, que permetia intercanviar mercaderies i coneixements.

Aquestes ciutats de Sumèria van anar lluitant i competint entre elles per l'aigua i per la resta de recursos dels territoris compartits fins que un dels líders tribals, el rei Lugalzagesi l'any 2350 aC, va ser capaç de sumar sota el seu domini ciutats com les de Uruk o Lagash, que aleshores ja tenien més de 200.000 habitants cadascuna  i que va arribar a tenir al voltant d'un milió de súbdits, en el que podria ser considerada la primera estructura estatal de la història. Ni s'ho havia proposat, ni segurament se'n va adonar; va ser el resultat d'un seguit de decisions preses sovint precipitadament i pensant a curt termini.