Les tecnologies més importants en les societats sumèries foren les barques cobertes o empatifades amb betum i canoes fetes amb joncs o taulons, molt útils per a la cacera i la pesca a les zones humides i, sobre tot, per al trasport de persones i carregaments. Ja que aquestes embarcacions podien navegar en aigües relativament poc profundes, eren especialment idònies per a ser utilitzades a les grans maresmes que existien ala zona baixa de Mesopotàmia en aquests periodes. L’evidència arqueològica indica que les barques fetes amb taulons de fusta o de joncs van ser d’ús corrrent al sistema fluvial de Tigris-Eufrates i al golf pèrsic des de molt aviat. També disposaven de vaixells de vela més amples, amb capacitat per transportar càrregues pesades i recòrrer distàncies més llargues. Els avantatges de transport i comunicació favorables a les comunitats de la Baixa Mesopotàmia de finals del V i IV mil·leni van ser molt més bones que en èpoques històriques posteriors. La raó té a veure amb l’ecosistema de maresmes i zones humides proper a molts centres urbans de l’al·luvió Medsopotàmic. Al fer possible un moviment lateral aquestes zones humides i maresmes van crear una única xarxa de transport i comunicació que, en el moment de la urbanització inicail de l’àrea, integrava la majoria de l’assentament. Encavat aquest avantatge va reduir-se ja que la punta del Golf Pèrsic començà a recuperar territori i els principals canals del Tigris i Èufrates començaren a separar-se, però ja aleshores el contrast entre l’eficàcia de les xarxes de transport accessibles a les societats de la Baixa Mesopotàmia i la resta de societats del sud-oest aasiàtic no podia ser més gran. Fora del Delta, les embarcacions de joncs benefiaciaren tan sols a comunitats que estaven més a prop dels rius i només servien per navegar riu avall. El moviment lateral per aigua era impossible en la perifèria mesopotàmica perquè el curs del riu és molt profund quan passa pels altiplans del’Alta Medsopotàmia i les muntanyes que l’envolten. Per això les comunitats de terra endins depenien molt més que les societats del sud dels mitjans de transport i comunicació terrestre, menys eficaços, com animals de càrrega, portadors humans o simples carretes de rodes, tant per atendre les seves necessitats d’intercanvi a llarga distància com per al transport de recursos de subsistència a través dels seus hinterlands més propers.
Són evidents els avantatges econòmics en relació als diferents tipus de mitjans disponibles en una i altra zona. Tot i que aquests avantages pogueren variar segons el volum i el valor dels carregaments transportats, el transport fluvial al sud va comportar un estalvi sustancial de costos respecte als tres possibles mitjans utilitzats per a la comunicació terrestre en les regions de la perifèria mesopotàmica. Hi ha dades que permeten calcular com el transport fluvial, fins i tot a contra-corrent, resultava de mitjana quatre vegades més eficaç que els portadors humans i fins a vuit vegades més eficaç corrent avall. Això suposa també que a major valor dels bens transportats, major és l’avantatge del trasport per aigua en front del terrestre. Això s’aprecia especialment en la fusta, un producte de gran importància per a les societats de la Baixa Mesopotàmia, que havien d’importar la majoria de la fusta per fer-se el sostres.
La relació cost-eficàcia del transport fluvial davant el terrestre de bens i productes de gran valor però de poc volum, com el cas de le spedres exòtiques i els lingots i metalls semiprocessats. S’apunta doncs a l’existència d’un avantatge exponencial del transport per aigua sobre el terrestre en les condicions mesopotàmiques. Tauletes amb registres mercantils que contenen gran varietat de transaccions comercials ens permeten reconstruir el cost dels viatges de les caravanes d’ases al Pròxim Orient antic, que era el principal mitjà de transport comercial a llarga distància al IV mil·leni. També altres tauletes il·lustren tot un seguit d’activitats econòmiques i poden utilitzar-se per estimar el cost del viatge i del transport entre diferents assentaments de la Baixa Mesopotàmia mitjançant barques mogudes per homes a través dels canals naturals i artificials.
