Els banquets

El banquet entre homes constitueix una activitat important, perfectament referenciada en els poemes èpics, que ocupava una gran part del temps i consumia gairebé tots els recursos que els proporcionava l’excedent. Però a través d’aquesta generositat obtenien suports per les actuacions que els permetien tornar a acumular riqueses i reafirmar l’estatus personal. Mantenien una àmplia xarxa de contactes i obligacions, amb una mobilitat bastant considerable. Aquesta mobilitat era possible perquè existia una hospitalitat que imposava l’obligació sagrada d’oferir hospitalitat a tot individu de la seva classe que anés a visitar-lo. Aquestaq xarxa es reafirmava amb l’intercanvi de regals que donaven honra a ambdues parts i suposava una expressió matwriaql de la relació i obligació personal existent entre individus.

Els banquets constituïen un element important de la vida quotidiana dels cercles nobiliaris. El sopar era un dels moments culminants de la vida social a Roma: elmenjar, la beguda i la companyia garantien l’èxit. Un esmorzar a corre-cuita i un dinar una mica més consistent pero que no participava de formalismes, convertien el sopar, el darrer àpat del dia, en el més reposat i més susceptible de ser compartit i gaudit amigablement. Es realitzava al capvespre, encavat de tornar de les termes i es perllongava fins que ja era nit.

Amb els sopars es captaven vots, deutes i favors. També era la manera amb què els senadors i els patricis recaptaven ciutadans (clients) que els havien d’acompanyar rere les lliteres portades per esclaus a través dels carrers de Roma fins el Fòrum, els banys o els edifics públics, donant testimoni de poder i influència.

En els banquets podien trobar estímul i satisfacció tots els sentits dels comensals, especialment en el cas dels lliberts enriquits, antics esclaus que protagonitzaren les escenes més destacades de plaer sense mesura.

Els romans no utilitzaven coberts per a menjar, això portava que els aliments fossin trinxats abans de servir-los. Però a les taules de persones més acomodades, arribaven els animals cuinats sencers, per deleitar la vista abans que el gust i fer ostentació de servidumbre especialitzada en aquest servei.

La taula congregava al patró i els seus distingits clients i amics. Al seu entorn es vertebrava una piràmide que començava pel patró i el convidat d’honor, si hi havia sort solia ser mésinfluent que el propi patró i a qui es reservava el lloc més distingit, i encavat, amics per donar conversa, i clients per omplir els buits dels tres llits del triclinium en que els comensals es reclinaven per sopar. Als seus peus es situaven els esclaus que havien escortat els convidtas fins la casa. Al davant dels llits tan sosl queda lloc pels esclaus de servei: cambrers uniformats, mestres de sala que donen ordres, trinxants que tallen el rostit, cuiners orgullosos que desfilen precedint un plat de magistral presentació, escanciadors de vins, nans fent bufonades, ballarines, acròbates, equilibristes, recitadors de poesies, actors, ...

Aristocràcia romana

L’arribada dels grecs a Itàlia va tenir unes profundes repercussions sobre la vida social, econòmica i cultural de les comunitats nadives. L’helenització d’Etrúria va començar al segle VIII i va exercir una influència fonamental sobre els canvis estructurals que van produir-se durant el període orientalitzant, i en especial sobre la formació de l’ordenament aristocràtic. No hi ha la seguretat de si el contacte amb les colònies gregues fou la causa de l’estratificació social i de l’aparició de l’aristocràcia a Itàlia, o si tan sols accelerà un procés que hauria acabat per produir-se a la llarga. Del que no hi ha dubte és que la influència grega va ser molt important a l’hora de configurar la societat aristocràtica d’Itàlia i proporcionar-li un model cultural amb qui identificar-se.

Aquesta aristocràcia de la Grècia arcaica es caracteritzava per les seves manifestacions culturals i el modus de vida. La pertinença a la classe noble era qüestió de rang i d’honor i anava associada a un seguit de valors i activitats ben definits. Els aristòcrates grecs arribaven a la posició d’honra perquè l’heretaven o perquè ostentaven certa preeminença, especialment en la guerra. La simple riquesa era menys important que no pas els mitjans pels que s’arribava o en els que es gastava. L’etnia aristocràtica exigia una despesa notable i un estil de vida ostentós. L’honor i el prestigi es reafirmaven mitjançant el mutu reconeixement i una interacció constant. Entre els mecanismes d’afirmació ocupava un paper primordial el banquet, l’hospitalitat i l’intercanvi de regals.