Crisi del 2.200 ane

     

A l’hemisferi nord s’han relacionat diversos canvis socials i ambientals a la influència de l’anomenat Succés Climàtic del 2.250 ane (fa uns 4.200 anys). En alguns registres és una de les anomalies climàtiques més importants de tot l’Holocè i fa referència a un moment de perllongada sequera durant vàries dècades. Hi ha estudis que li atribueixen un paper important en el col·lapse d’un gran nombre de cultures antigues a l’hemisferi nord.

    En aquests anys es detecten un seguit de canvis molt importants, al menys en la trajectòria històrica dels pobles de l’hemisferi nord. És quan l’Imperi Antic d’Egipte i l’Imperi Acadi a Mesopotàmia arriben al seu màxim esplendor. A què es pot deure la pujança d’aquestes cultures associades als grans cursos fluvials?

    Es localitza una forta aridesa entre el 2.500 i el 2.200 ane que sembla no afectar al sistema monsònic de l’Oceà Índic, principal aportador d’aigua al Nil. Probablement aquests grans cursos d’aigua van poder amortir  la manca de pluges i no hem de descartar que pobles nòmades saharians, que vivien de les pastures i ara es convertien en deserts, els de l’Orient Mitjà, impulsats per la sequera van anar desplaçant-se cap aquests refugis climàtics de Mesopotàmia i Egipte. El Creixent Fèrtil!

    Les inundacions del Nil, que sustenten la riquesa agrícola d’Egipte, provenen la majoria de les precipitacions estiuenques del Monzó indi sobre la banya africana i els registres del llac Tana, font del Nil Blau, indiquen que es van debilitar molt pronunciadament cap el 2.200 ane i el riu va patir un gran canvi al seu curs fluvial: es va eixamplar i es van reduir el nombre de braços, així com l’extensió de la seva zona d’inundació. Una crisi en les crescudes del Nil posava en dubte el poder del Faraó (senyor de les crescudes i de la dolça brisa) garant de les inundacions.

    La manca de pluges també s’ha relacionat  amb el col·lapse urbà de la civilització de la Vall de l’Indo (2.100 ane), on es registren sequeres de vint-i-cinc a noranta anys. Els canvis en la producció d’aliments  i l’augment del pastoreig.

    El clima va tenir un paper fonamental  en el col·lapse de les primeres civilitzacions africanes i euroasiàtiques. Almenys van provocar un estrès  ambiental significatiu que van afectar profundament la intensitat de la crisi, que d’haver-n’hi hagut hagués estat molt diferent sense aquestes variacions ambientals.

Les lluites de Gladiadors.

 

    Les lluites gladiadors van començar com un esdeveniment relacionat amb el ritual funerari de l’època republicana, però aviat l’arribada massiva d’esclaus i diners procedents dels territoris conquerits estimulà que les classes poderoses fessin les seves inversions en espectacles oferts a les masses per facilitar la seva la seva promoció política. I així el combat agonístic va convertir-se en un instrument. La gladiatura, com tantes altres coses que van anar gestant-se en aquest procés, va arribar a un alt grau de perfeccionament.

    Es tractava d’una pràctica  que combinava tradició, entreteniment i control social i, com no podria ser menys, negoci. Un negoci construït mitjançant el vessament de sang humana aliena. Però el sistema propiciava que l’esclau assolís la glòria , si lluitava bé, i el poble somreia, satisfet, quan gaudia de l’emoció del combat.

    Les arrels de la lluita entre combatents, entrenats i armats de manera molt específica, per a oferir a les masses de les ciutats un espectacle sanguinari, amb unes regles precises i un espai condicionat a l’efecte – com un fòrum – o construït expressament per allò – com l’amfiteatre, cal buscar-la en els rituals familiars de caràcter funerari. Perdudes en la nit dels temps.

    Els combats a mort, on es vessa sang en honor d’un difunt per a propiciar el seu esperit i que s’entén com la primera forma de gladiatura, no pertany al mon romà. Aquesta acció ritual els romans la practicaren perquè la van prendre d’altres pobles veïns, com ara els etruscs o el campans, però també d’altres pobles que no entraren en contacte amb Roma fins dates més avançades. Les lluites a mort en honor d’un difunt d’alt rang sembla haver estat present també a la cultura dels ibers. Per això la hipòtesi més plausible és que es tracta d’un ritual gairebé universal. No es pot atribuir un origen únic i amb transmissió lineal.

    La tipologia de gladiadors més antics son imatges d’enemics de Roma (tracis, samites) cosa que ens apropa a la idea que la gladiatura funeral hauria passat a Etrúria i d’allà a Roma a començaments del s. III ane. La tipologia de gladiadors partien dels models d’enemics de Roma i les armes emprades eren, en origen, armes de guerra normals.

    L’aparició pública dels combats de gladiadors s’acostuma a datar el 264 ane, quan Marc i Dècim van honorar els seu pare mort amb un combat de tres parelles de gladiadors. El combat es celebrà al mercat de bestiar (no existien encara els amfiteatres) del Fòrum Boari. Els gladiadors eren tracis, presoners de guerra aparellats per a la mort. Mica a mica aquests rituals van anar creixent de manera exponencial i van quedar desbordats amb el pas dels anys. I el tema del combat en honor a... passava a ser un pretext.

    Els jocs gladiadors modestos (una parella) van resultar freqüents. Les famílies poderoses estaven convertint-ho en espectacles. Començava la professionalització dels gladiadors, es fundaven escoles de gladiadors i es relacionava amb tema militar.