Trenta mil
anys abans de la fundació de Roma, Itàlia ja estava habitada pels humans. Però
no és fins fa uns vuit mil anys que podem identificar ètnies de pobladors: els
Lígurs al nord i els Sículs al sud., que vivien en les cavernes i també en cabanes
rodones construïdes amb fems i fang, domesticaven animals i s’alimentaven de
cacera i pesca.
És cap el 2.000 ane que des dels Alps, en un procés migratori, arriben altres tribus procedents de l’Europa central. El nivell de desenvolupament és similar a les poblacions que es troben, però la construcció d’habitatges la realitzen sobre estaques submergides a l’aigua. Al procedir de llocs pantanosos, quan s’assenten a la Península itàlica busquen les regions dels llacs. Aquests palafits els serveixen d’habitatge i a partir d’això introdueixen grans innovacions: l’agricultura, la ramaderia, la textura de les teles i la construcció de bastions de fang i terra preta a l’entorn dels poblats per a la defensa i protecció d’atacs d’animals o d’altres tribus.
Mica a mica van anar descendint cap el Sud on van habituar-se a construir cabanes a terra ferma, però encara les apuntalaven damunt estaques. També tenien coneixement de l’ús del ferro, a partir dels pobles germànics, i en fabricaren eines noves: aixades, ganivets, navalles, fundant una veritable ciutat, Villanova, prop de l’actual Bolonia, d’on es considera que sorgiren la raça, llengua i costums dels umbres, sabins i llatins. No sabem què va passar amb els indígenes lígurs i sículs, potser foren exterminats com o més probablement després de sotmetre’ls s’hi barrejaren. El cas és que sobre l’any 1.000 ane aquests nous pobladors fundaren moltes poblacions que, tot i ser habitades per la mateixa tipologia d’habitants, es feien la guerra entre ells.
La més poderosa
d’aquelles ciutats fou Alba Longa, capital del Laci. Es considera que son qui
emigraren una mica al nord i fundaren Roma. Tal vegada eren camperols que
anaven a la recerca de terra per apropiar-se i conrear, o bé eren fugitius amb
causes pendents a la seva ciutat. O emissaris que enviava el govern per vigilar
aquelles terres on havia desembarcat un altre poble, els etruscs, que no se
sabia d’on venia però es preveia perillós. I es probable que entre aquest
centenar, no més, d’emigrants hi hagués en Ròmul i Rem.
El lloc
escollit tenia molts avantatges. Es trobava a una vintena de km del mar, a
recer dels pirates i podria convertir-se en port ja que a les embarcacions de
l’època navegaven pel tram de riu final. Però estaven als turons, que els
protegia dels mosquits. I allà, al Palatino és on s’hi fundà la primera amb la
intenció de ben aviat poblar els altres sis de l’entorn. Per a poblar-les calia
descendència i aquells pioners no tenien esposes.
A partir
d’aquí, amb una política matrimonial expansiva amb els pobles veïns, els
Sabins, els dos pobles van barrejar-se amb els famosos rituals del segrest de
la núvia (el segrest de les sabines) Una fusió que garantia fer front a un
enemic comú, els etruscs, que s’havien anat escampant cap el Sud posseïdors d’una
tècnica molt més avançada, amenaçant directament Roma i la Sabina.
