El
primitius treballaren el ferro meteòric molt temps abans d'aprendre
a utilitzar les minerals ferrosos terrestres. Abans de descobrir la
fusió, els pobles prehistòrics tractaven certs minerals com si
fossin pedres; els consideraven materials en brut per a fabricar
objectes lítics: treballaven el ferro metòric amb martells de
sílex, moldejant objectes la forma dels quals reproduÑia fidelment
la dels objectes lítics.
De
tota manera la utilització dels meteòrits no va ser susceptible de
promoure una “edat del ferra” pròpiament dita. Aquest metall era
estrany, tan preuat com l'or, i s'usaba gairebé de forma exclussiva
en els rituals. Va caldre el descobriment de la fusió dels minerals
per inaugurar una etapa nova en la història de la humanitat: l'edat
dels metalls. A diferència de la metal·lúrgia del coure o del
bronze, la del ferro va fer-se ràpidament industrail. Un cop
descobert i conegut el secret de fondre la magnetita o l'hematites,
no va haver-hi dificultats per proveir-se de grans quantitats de
metall, perquè els jaciments eren bastant rics i fàcils d'explotar.
Però el tractament del fero terrestre no era com el del ferro
metòric, també diferia de la fusió del bronze i del coure. Només
després del descobriment dels forns, i sobretot del reajustament de
la tècnica de l'enduriment del metall portant-lo al roig-blanc, quan
el ferro va adquirir la posició predominant. El començament
d'aquesta metal·lúrgia podem fixar-los cap el 1.200–1000 aC
localitzant-ho a les muntanyes d'Armènia. Des d'allà el secret es
va anar expandint per l'Orient proper a travñes de la Mediterrània
i per l'Europa Central, si bé el ferro (de jaciments superficials o
meteòric) ja era conegut en el III mil·leni aC a Mesopotàmia i
probablement a Egipte. Fins molt més tard el treball del ferro va
seguir fidelment els models i estils de l'Edat del Bronze (com l'edat
del bronze també va perllongar la morfologia estilística de l'edatd
e pedra). El ferro apareix, aleshores, en forma d'estatuetes,
ornaments i amulets. Durant molt temps va conservar el caràcter
sagrat.
Abans
d'imposar-se, el ferro havia proporcionat creacions de caràcter
espiritual. Com acostuma a passar, el símbol, la imatge, el ritual,
anticipen i fan possible les aplicacions utilitàries del
descobriment. L'edat del ferro, abans de canviar el rostre del món,
va donar lloc a un nombre elevat de rituals, mites i símbols. Nomñes
després de la industrialització del ferro podem parlar d'etapa
metal·lúrgica de la humanitta. El descobriment i ulteriors
progressos de la fusió del ferro va ser el que va fer aquest metall
apte per a l'ús quotidià.
La
metal·lúrgia del ferro es va beneficiar, com és habitual, dels
descobriments tècnics de la del coure i la del bronze. Des d'èpoques
neolítiuqes les poblacions utilitzaven el coure que podien trobar a
la superfície de la terra de manera esporàdica, però li aplicaven
el mateix tractament que a la pedra o a l'ós. Això significa que
s'ignoraven les qualitats específiques del metall. Tan sols més
endavant es va començar a treballar el coure escalfant-lo, i la
ffusió pròpiament dita data només dels anys 4,000-3,500 aC. Però
no s'ha de parlar encara d'una “edat
del bronze”
perquè la quantitat que es produia d'aquest metall era molt petita.
La
tardana aparició del ferro, seguida del seu triomf industrial, va
influir de manera notable en els rituals i símbols metal·lúrgics.
Tot un seguit de tabús i utilitzacions màgiques del ferro deriven de
la victòria i del fet d'haver suplantat el coure i el bronze, que
representaven altres èpoques i altres mitologies. El ferrer és més
que res un treballador del ferro, i la condició que té de nòmada –
derivada dels desplaçaments continuats a la recerca del metall en
brut i d'encàrrecs de treball – l'obliga a entrar en contacte amb
diferents poblacions.
El
ferrer és el principal agent de difusió de mitologies, de rituals i
misteris metal·lúrgics.
