Els grups nòrdics, assentats al nord de l’actual Gran Bretanya, mai van dotar-se d’un exèrcit professional permanent mínimament semblat al romà. Molt poca gent eren guerrers a temps complert. Els cabdills i els seus partidaris armats serien les úniques persones que formarien part d’aquesta categoria. Als pobles de l’edat del ferro el poder d’un líder es mesurava segons el nombre de combatents que podia mantenir. Els cabdills i els seus guerrers més propers disposaven de les millors panòplies. Eren qui es desplaçaven en carros, portaven les espases de millor qualitat, qui es protegien amb cascs i cotes de malla i qui tenien l’oportunitat d’entrenar-se per la guerra. Aquests combatents formaven el gruix de les forces que es mobilitzaven en les petites incursions , però suposaven una petita minoria en els contingents, que estaven formats, fonamentalment, per gent comú. Pitjor equipats, tot i que probablement eren molt valents i tenien certa familiaritat amb les armes, perquè la violència, els robatoris entre tribus i dintre de cadascuna d’elles estaven a l’ordre del dia. Però no eren disciplinats ni estaven acostumats a obeir les ordres dels comanaments. Conseqüentment com més gran fos un exèrcit tribal, més caòtics esdevenien els seus moviments i maniobres, i això suposava un gran avantatge pels romans.
De tota manera les ràtzies per fer-se amb bestiar o
presoners, o fins i tot amb trofeus que donessin testimoni de la seva hombria i
perícia, constituïa el tipus d’activitat militar més comú al mon antic. La
capacitat de saqueig al veí i el seu sotmetiment explícit per tractar de
conjurar els seus atacs, donaven prestigi i autoritat al líder i a la
comunitat. Hi havia tribus que mantenien despoblada una franja de terra a l’entorn
de les seves fronteres com advertència als forasters.
Aquesta mena de conflictivitat de baixa intensitat, fos
contra els romans o els seus aliats, va ser el repte més habitual de l’exèrcit
romà. Durant la major part de l’Imperi, la seva resposta no va ser altra que
reafirmar l’hegemonia romana demostrant que la capacitat de les legions per
exercir la violència era molt superior a la dels seus enemics. La PAX ROMANA no
va ser fruit de la coexistència pacífica, sinó cimentada sobre les victòries i
la utilització de la força. Cosa que va fomentar un llegat d’odi força amarg
entre els supervivents al domini i fou la llavor que fructificà durant els
següents conflictes.
