La transició cap al neolític va començar en l’anomenat Creixent Fèrtil (una regió en forma de mitja lluna que s’estén des de la vall del Nil fins als rius Tigris i Eufrates) fa uns 11.000 anys, poc després del final de la darrera glaciació. Ajudats per un clima progressivament més càlid, els humans van desenvolupar l’agricultura i la ramaderia i van abandonar el mode de subsistència nòmada que els havia acompanyat durant milions d’anys. Això va permetre a les primeres societats neolítiques establir-se en assentaments permanents, disposar de fonts d’aliments més segures i augmentar els efectius demogràfics, la qual cosa va propiciar posteriorment el sorgiment de les primeres grans civilitzacions. La naturalesa i les dinàmiques poblacionals d’aquesta transició són motiu de debat per als arqueòlegs des de fa dècades.
És a dir, va ser l’agricultura una idea que es va anar disseminant des del seu lloc d’origen i això va fer que les poblacions caçadores-recol·lectores abandonessin el seu ancestral mode de vida? O més aviat va haver-hi una migració d’agricultors procedents de l’Orient Pròxim que van reemplaçar els habitants autòctons d’Europa?
Aquestes preguntes les pot contestar la genètica, perquè és evident que els processos demogràfics del passat han d’haver modelat la variació de les poblacions actuals. Però cal tenir en compte que aquestes poblacions són el resultat de múltiples fenòmens evolutius superposats que tenen lloc durant el paleolític, el mesolític, el neolític i fins i tot després. És aquí on entra en escena la paleogenètica, que ens permet analitzar l’ADN obtingut directament de restes humanes de diferents períodes del passat i obtenir-ne informació evolutiva.
El canvi radical de vida envers una economia de producció d’aliments va comportar adaptacions que es reflectiren en el nostre genoma. En aquest fenomen intervingueren diversos factors. Per exemple la dieta, que es va fer molt menys proteica i, en alguns casos, es basava quasi exclusivament en els carbohidrats dels cereals. Amb el temps van aparèixer nous recursos alimentaris, com els productes lactis, associats a la criança de bestiar com la vaca, la cabra o l’ovella. Aquest canvi de dieta probablement va comportar modificacions genètiques relacionades amb el metabolisme; la persistència de l’enzim que permet digerir la lactosa en la vida adulta n’és només un exemple.
A més, els animals domèstics transmeteren als humans, en un procés conegut com a zoonosi, una sèrie de malalties infeccioses que inclouen probablement la grip, la tuberculosi, el xarampió, la verola, la tos ferina i les galteres, moltes de les quals encara patim. Com que les poblacions eren més grans i sedentàries, els patògens es propagaven més ràpidament i les epidèmies es van fer més freqüents, fets que van obligar el sistema immunitari a adaptar-s’hi (de fet, les poblacions actuals són descendents d’aquells humans que van sobreviure a aquestes malalties). En definitiva, el nou mode de vida va comportar canvis en múltiples aspectes que s’haurien de poder rastrejar en els genomes d’abans del neolític.
